22.11.10

L’aigua, determinant de vida

Els científics cerquen aigua en altres planetes com a possibilitat de l’existència de vida extra terrestre. Si hi ha aigua, és possible que hi hagi vida. La Terra, el planeta blau, és aigua en un 71% de la seva superfície. Això ens pot donar una petita idea de quan important és l’aigua per a la nostra existència.

Però anem més enllà, el nostre cos està constituït per aigua, creixem dins una bombolla d’aigua, el líquid amniòtic, en néixer som aigua en un 85 – 90%, aquesta quantitat va minvant al llarg de la nostra vida, en l’edat adulta som un 70 – 75% d’aigua, i a mesura que anem envellim es va reduint aquest tant per cent, però no baixa del 60%.

En el nostre cos l’aigua es distribueix en tres espais:
         Dins les nostres cèl·lules hi ha el 70% de l’aigua del nostre cos
         A fora, l’espai extracel·lular, hi ha un 25%
         I el 5% restant es troba a la sang

Algunes funcions de l’aigua en el cos

El procés digestiu necessita l’aigua des de l’inici, amb la secreció de saliva, que conté enzims que faciliten la descomposició de nutrients. Dóna fluides a l’aliment facilitant el poder empassar-lo i que arribi a l’estómac, on s’hi evoquen els sucs gàstrics, àcids diluïts en aigua. Als budells també s’hi evoquen sucs, provinents del pàncrees i del fetge, aquest són àlcalis diluïts en aigua i greix. Al final de tot, amb la femta, perdem una petita quantitat d’aigua, la resta ha estat reabsorbida a nivell del intestí gruixut. 

En el sistema renal es produeix l’orina, amb la que expulsem del nostre cos substàncies que s’han format en les reaccions metabòliques, i que es troben dissoltes en aigua.

La transpiració és una de les formes que té el cos de regular la temperatura. A través dels porus de la pell excretem aigua per intercanviar calor. En som ben conscients quan fa calor o fem exercici i notem la suor, però faci la temperatura que faci sempre perdem aigua a través de la pell. 

Evidentment totes les funcions de l’aigua dins el cos són essencials i imprescindibles, però per mi aquesta és rellevant. Les nostres cèl·lules són les unitats més petites que es estan vives, de fet, nosaltres som conjunts de moltíssimes i diferents conjunts cèl·lules. Igual que nosaltres tenim òrgans, cada cèl·lula també en té, i cada òrgan té la seva tasca especialitzada. Dins les nostres cèl·lules hi ha aigua, és l’aigua intracel·lular, i aquesta, és necessària per la realització de totes les funcions vitals del nostre organisme que tenen lloc dins les cèl·lules o, al seu voltant però controlades per elles mateixes. Quan les cèl·lules es deshidraten moren, i això és el què ens passa a mesura que ens anem fent grans, és per això que ens van apareixen les arrugues. Per veure-ho clar, només cal imaginar un gra de raïm com si fos una cèl·lula. És fantàstic just al moment de la verema, i ple d’arrugues quan el deshidratem per tenir panses.

No són aquestes bones motivacions per beure a diari un mínim de sis gots d’aigua o encara millor, vuit gots cada dia?

14.11.10

Dia Mundial de la Diabetis 14 de Novembre

La Diabetis és una malaltia que es caracteritza per presentar la glucosa en sang per damunt dels nivells normals, degut a una carència o molt baixa secreció d’insulina.

La insulina és una hormona que té diverses funcions, una d’elles és la de transportar la glucosa de la sang a l’interior de la cèl·lula, perquè en pugui obtenir energia.

Friederick Grant Banting va ser un metge investigador canadenc, que basant-se en els estudis d’un company, en J.J. Rickard McLeod, i amb l’ajut d’un químic becari, en Charles Best, va descobrir la insulina. Per aquest descobriment van compartir el Nobel de Medecina el 1923.
En Banting va néixer el 14 de Novembre del 1891, i és per això que el 14 de novembre de cada any se celebra el dia mundial de la diabetis.

Hi ha diferents formes de diabetis, però dos tipus són els majoritaris, la Diabetis Mellitus tipus I i la tipus II.
La tipus I, també es coneix com insulino depenent, diabetis infantil o juvenil, o autoimmune. Les cèl·lules productores d’insulina es van morint, perquè el cos no les reconeix com a seves i les ataca. Es presenta en la majoria de casos durant la pubertat, o abans o després però amb menys freqüència. No estan clares encara, les causes que la provoquen.
La tipus II, es coneix com la de la gent gran, doncs, apareix ja en l’edat adulta, cap a la segona meitat. També s’identifica per resistència a la insulina, ja que no hi ha una desaparició brusca de les cèl·lules productores d’insulina com en la tipus I, sinó que es produeix una mala o baixa resposta a aquesta hormona. Els antecedents familiars d’herència genètica i el sobrepès es relacionen directament amb aquest tipus de diabetis.
En el moment actual, en què la prevalença d’obesitat i sobrepès en infants és tant elevada, hi ha molts infants que l’estan patint, i comporta un risc molt elevat que presentin malalties del cor en un futur proper. Aquest és un dels motius pels què s’està lluitant, des de les institucions oficials i els estaments de salut, per educar a la població en hàbits saludables, d'alimentació, exercici físic, . . . Doncs en la Diabetis tipus II són fonamentals per la seva prevenció, i en les dues, són bàsics pel seu tractament.

3.11.10

Els micro nutrients, tant vitals com essencials

Considerem micro nutrients les vitamines i els minerals.

L’origen del mot vitamina deriva del llatí, vita de vida i amina (NH2), molècula que conté nitrogen, perquè es creia que totes les substàncies vitals contenien una molècula d’amoni.
Les vitamines són substàncies orgàniques, de diferent naturalesa, que el cos necessita en molt petites quantitats, però la manca de les quals, comporta seriosos problemes de salut, es pot dir per tant, que són essencials.
No aporten energia, no tenen calories, però són necessàries per poder obtenir-la en el processos metabòlics. Les obtenim dels aliments, malgrat algunes es poden sintetitzar en el propi cos.
Una alimentació variada i equilibrada és suficient perquè el cos rebi les dosis mínimes recomanades per el procés vital.
Es classifiquen, habitualment, en dos grups segons la seva solubilitat, les que es dissolen en aigua, en diem hidrosolubles, són les del grup B i la C, i les que es dissolen en greix, les liposolubles, són la A, la D, la E, i la K.
Les vitamines hidrosolubles s’assimilen més ràpid en l’organisme, però també s’eliminen més de pressa, a través de l’orina i la suor, el què implica que n’haguem d’assegurar la seva ingesta diària. Les liposolubles, en ingerir-les, s’absorbeixen amb els greixos, i el cos en pot emmagatzemar petites quantitats. Les dietes molt estrictes en greixos o els medicaments o substàncies que n’impedeixen l’absorció, poden provocar carències d’aquestes vitamines.

En nutrició, els minerals són elements químics, components inorgànics dels aliments, amb diverses funcions dins el cos.  Són constituents estructurals, reguladors de les reaccions químiques i de l’equilibri del nostre organisme, intervenen en la síntesi o funció d’hormones, actuant en mecanismes de transport i de transmissió nerviosa, actuen amb els enzims per activar-los o aturar-los, regulen l’equilibri hídric ajudant-nos a eliminar substàncies residuals, etc.

A més a més del carboni (C), l'oxigen (O), l'hidrogen (H) i el nitrogen (N),  que són base dels macro nutrients, hi ha molts més minerals implicats en la nutrició. 
En funció de la quantitat que necessitem, els classifiquem en tres grups. Com a minerals macronutrients o majoritaris són els que es necessiten amb major quantitat, com a tals tenim el calci (Ca), el fòsfor (P), el sodi (Na), el potassi (K), el clor (Cl), el sofre (S), i el magnesi (Mg). Els minerals micronutrients o minoritaris, són els que es necessiten en quantitats de l’ordre de mil·lèsimes de gram, com el ferro (Fe), el zenc (Zn), el fluor (F), el manganès (Mn), el coure (Cu), el silici (Si), i els oligoelements o elements traça, que són els que el cos necessita en molt minsa quantitat, més baixa que mil·ligrams, aquí tenim el seleni (Se), el iode (I), el crom (Cr),  el molibdè (Mo), el bor (Bo), el liti (Li), el vanadi (Va), . . .

Malgrat les quantitats puguin ser tant petites, les seves funcions són molt importants per gaudir de bona salut, i no per això, cal prendre’n més, dons, l’excés pot ser perjudicial, com deia Paracels[1]: “La dosi fa el verí”.

La biodisponibilitat d’un nutrient fa referència a la quantitat del mateix que és aprofitable per l’organisme. Moltes vegades, el cos no absorbeix el 100% del nutrient. Dins els mateixos aliments en podem trobar, la fibra per exemple, pot actuar com un antinutrient, es diu així, pel fet que impedeix l’aborció total d’alguns nutrients, també ens podem trobar que hi hagi competències entre dos nutrients que segueixen la mateixa forma d’absorció, tal és el cas del Fe i el Zn.

També pot passar que, en front a situacions d’exercici físic extenuant, davant d’estrès, malalties, febre, temperatura ambiental elevada o molt baixa, mala alimentació, consum d’alcohol, de drogues, o d’alguns fàrmacs, les necessitats de nutrients del cos es veuen incrementades.






[1] Theophrastus Philippus Aureolus Bombastus von Hohenheim. Metge del S XV