Dieta Mediterrània – Patrimoni Cultural immaterial de la humanitat

Dieta Mediterrània 
 Patrimoni Cultural immaterial de la humanitat

El passat 16 de novembre de 2010, es va declarar la Dieta Mediterrània Patrimoni Cultural immaterial de la humanitat.

Es tracta del reconeixement de la Dieta Mediterrània com una tradició viva, heretada dels nostres avantpassats i transmesa als nostres descendents, que confereixen un sentiment de pertinença i continuïtat a la comunitat Mediterrània.

Es contempla La Dieta Mediterrània com un conjunt de competències, coneixements, pràctiques i tradicions relacionats amb l’alimentació en tots els aspectes, des dels conreus i la collita, com la pesca, i  la conservació, la transformació i preparació culinària dels mateixos així com el seu consum.

Els pilars de la Dieta Mediterrània són 3, els cereals, l’oli d’oliva, i el vi, acompanyats de les fruites, verdures i hortalisses de la terra, fresques i seques. Proporcions moderades de carn, peix i productes làctics, preparats amb abundants condiments i espècies. Tot dins unes formes típiques d’interacció social, d’entre les que destaquen els menjars familiars com a un clàssic de les celebracions festives. També es considera un ampli conjunt de coneixements, cants, refranys, relats i llegendes, així com l’actitud de respecte a la Terra, la biodiversitat, la conservació i els desenvolupament de tradicions i artesania vinculades a l’agricultura i la pesca.

La candidatura ha estat encapçalada per Espanya, Grècia, Itàlia i el Marroc, malgrat els països que conformen les tradicions de la cultura Mediterrània són els 4 ja esmentats més França, Portugal, Malta, Croàcia, Albània, Turquia, el Líban, Síria, Israel, Egipte, Argelia, Tunísia, i Líbia.

Un cop inscrita la declaració per part de la Unesco, en els 4 països interessats, es procedeix a la seva inscripció en un inventari transnacional del Mediterrani que s’està constituint.

A destacar de les noves inscripcions del 2010

Enguany també han estat declarats Patrimoni immaterial de la humanitat, els Castells i el Cant de la Sibil·la de Mallorca.

Els Castells

Els castells, les torres humanes, són considerats per la totalitat de la societat catalana com a part de la nostra cultura, i en especial per les gents de àrea de Tarragona i del Penedès. En la Declaració de la Unesco també s’esmenta que els Castells s’aixequen a la geografia catalana del Sud de França i a l’Illa de Mallorca i que constitueixen, des del 2008, un dels 10 tresors de l’herència cultural intangible de Catalunya i Andorra.

Sobre llur origen hi ha diverses versions, des de diverses procedències i temps remots, a tradicions lúdic religioses i rituals ancestrals del món agrari que daten del S III a.C., passant per tradició esportiva als Jocs Olímpics de la Grècia antiga que van arribar a Empúries, i la Tarraco romana. També s’hi relaciona el món bèl·lic, on s’amuntegaven per saltar muralles. Dins el folklore marroquí també s’enfilen, i la gralla, l’instrument que sona mentre s’enlairen els castellers, sembla tenir procedència àrab, com el mot enxaneta que significa cim. Es creu que al S XV, uns alarbs van fer unes exhibicions gimnàstiques construint torres humanes.

Amb més detall se sap que, el Ball de Titans, les Moixigangues, i el Ball dels Valencians, acaben aixecant una construcció humana, que amb el temps va anar esdevenint més popular que el propi ball i va agafar embranzida, sobretot, per la competència que creixia entre les colles que hi participaven.

El cant de la Sibil·la de Mallorca

El cant de la Sibil·la, que es representa cada nit de Nadal a diverses esglésies de l’Illa de Mallorca, va arribar a l’Illa amb la conquesta cristiana, el 1229 i s’ha mantingut, amb molt poques variacions des dels seus orígens medievals, a través de generacions i generacions.

S’ha trobat documentació en llatí, fins i tot del segle X, a diferents indrets de Catalunya, Itàlia, Castella i França, des del Llenguadoc, Provença, i València fins a l’Alguer, a l’Illa de Sardenya. Les primeres versions en llengua catalana, en versió adaptada del Provençal, daten del S XIII.

És un cant d’una única veu sense instruments, d’un nin o una nina (o una dona) que empeny una espasa mentre s’avança. L’acompanyen dos escolans, que porten ciris. En arribar al presbiteri o la trona, acaba el cant dibuixant al cel una creu amb l’espasa.  

És un cant gregorià, i el tema és una profecia sobre el judici final i la fi del món. Va ser prohibit durant el Concili de Trento. Els anys 1572 al 74, no es va cantar a la Seu, però el Nadal del 75, el nou Bisbe el va restablir, i se celebra cada any a Mallorca i l’Alguer.

Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat dels Països Catalans

2010 – Els Castells, El Cant de la Sibil·la, i La Dieta Mediterrània.

2009 – El Tribunal d’Aigües de València o Tribunal de la Vega.

2005 – La Patum de Berga

2001 – El Misteri d’Elx o La Festa